El camí del destí
(per Oscar Mejías)
La religió budista, majoritària a Tailàndia, diu que hem d’estar oberts a prendre el camí que el destí ens ofereixi en cada moment, sense oposar resistència. I és exactament això el que va fer el nostre protagonista. L’any 2009 el Xavier Tió vivia en un petit pis modernista del carrer Joan Blanques, d’aquells dels que has de pujar sempre escales perquè no tenen ascensor. El Xavier tenia una feina ben remunerada i estable. Però un procés vital personal i una estada a Tailàndia, en un voluntariat de cooperació amb els Akha, una minoria ètnica del nord, van fer que la seva vida girés com un mitjó i acabés canviant Gràcia per Chiang Mai.
Al Xavier li va fascinar la cultura i la manera de viure tailandesa. I també va comprovar que a Catalunya no hi havia cap ONG que es dediqués a aquella zona i treballés amb aquella gent, va decidir fundar-la ell mateix, enredant amics i buscant altres persones que hi volguessin col·laborar. Així es va crear Udutama.
La seva missió es basa en cooperar amb les minories ètniques i culturals de Tailàndia. Es tracta de comunitats amb identitats culturals pròpies que pel fet de ser molt minoritàries i viure-hi una mica al marge de la cultura dominant tailandesa, pateixen marginació, incomprensió, intents d’assimilació i fins i tot persecució. En Xavier comenta que aquestes minories “són els guardians d’una saviesa ancestral, ecològica, d’integració amb la natura, i amb rituals i medicines d’una gran riquesa i poder terapèutic. Seria una pena que tot això es perdés”. La seva activitat es basa en projectes de cooperació de Tailàndia relacionats amb l’educació i el turisme alternatiu i sostenible.
Tot i així, la seva filosofia no es basa en anar a ajudar a ningú, sinó en la igualtat radical entre cultures, segons la qual tots s’ajuden mútuament. “El que rebem nosaltres, en forma de vivències i coneixement de l’altre és tant o més important del que podem donar”.
El seu dia a dia allà està marcat per la senzillesa: dedica unes tres hores a gestionar Udutama, va a l’escola a aprendre tailandès, passeja per la ciutat de Chiang Mai, llegeix i escriu reflexions personals i també té temps per a socialitzar-se i crear amistats amb gent del país i amb altres “farangs”, que és com s’anomenen els occidentals allà.
Però, tot i aquesta idíl·lica monotonia, el Xavier també troba a faltar el seu barri. Li encantava passejar fent rutes per les places gracienques, comprar als mercats i empassar-se tota la cartellera dels cinemes Verdi. Creu que el barri va guanyar amb la planificació urbanística del trànsit, i es va reforçar el comerç. Però viu amb preocupació la gentrificació que Gràcia està patint, i l’augment de l’oci nocturn, amb el soroll i les molèsties que comporta al veïnat.
Preguntat per si es veu algun dia tornant a Gràcia, el Xavier es remet a la saviesa budista: hem d’estar oberts a prendre el camí que el destí ens ofereixi en cada moment, sense oposar resistència.
