L’albinisme és una condició genètica significativament més freqüent a l’Àfrica subsahariana que en altres regions del món. Provoca una absència parcial o total de melanina, el pigment responsable del color de la pell, els cabells i els ulls. Aquesta manca de pigment augmenta la sensibilitat al sol i el risc de desenvolupar càncer de pell, una de les principals causes de mortalitat entre les persones amb albinisme. Per això, la protecció solar, la roba adequada i les ulleres amb filtre UV són mesures essencials per prevenir lesions i preservar la salut.
La manca de melanina també afecta la visió i pot provocar fotofòbia, nistagme o una baixa agudesa visual que no sempre pot corregir-se amb ulleres. Aquesta problemàtica visual, sovint ignorada, limita l’autonomia i dificulta l’accés a l’educació i al treball, especialment en zones rurals on l’atenció oftalmològica és pràcticament inexistent. A Malawi, l’albinisme s’associa encara amb mites i prejudicis que generen estigma, discriminació i, en alguns casos, violència. L’escàs accés a serveis sanitaris converteix el càncer de pell en una malaltia desatesa, tot i que podria prevenir-se amb recursos bàsics i educació sanitària.

Autora: Cristina Esteban Sanz|DERMALAWI

En la imatge es pot veure Yusra Khalil Dawood, de 54 anys, propietària de “Fresco”, una botiga de sucs naturals i begudes fresques.
En el passat, Yusra havia tingut diversos negocis, incloses botigues d’accessoris, però les difícils condicions de vida al camp de refugiats on viu la van portar a tancar-los i a centrar-se en aquest nou projecte per mantenir la seva família.
Ella explica: “El meu fill tenia una ferreria, però a causa de la situació econòmica va haver de tancar-la. Jo obro Fresco cada dia, de deu del matí a onze de la nit. M’encarrego de vendre i de netejar el material. Gràcies a Déu, amb aquesta feina vivim dignament.”

Autora: Aya Usama Kanaan| ong aida

Cada matí, l’autobús de l’Asha School, a Hetauda, recull infants de diferents barris i de la residència escolar per portar-los a classe. A Nepal, l’autobús escolar no és un luxe sinó una necessitat per poder arribar a l’escola; aquest trajecte és molt més que un desplaçament: és el camí que els acosta al seu dret més bàsic: aprendre i somiar.

L’autobús és fruit de l’esforç de la ONG Família d’Hetauda juntament amb els seus col·laboradors i socis, que junts han lluitat durant anys per fer-lo possible. Gràcies a aquest projecte, els infants amb discapacitat intel·lectual o dificultats d’aprenentatge poden assistir diàriament a l’escola, superant distàncies i obstacles que abans els deixaven fora.

A la fotografia, els rostres dels nens i nenes reflecteixen l’alegria d’aquest petit gran triomf quotidià. Cada trajecte és una història de constància, de comunitat i d’esperança: una roda darrere l’altra, avançant cap a un futur on l’educació arribi a tothom.

Autora: Alicia Egido García|Família d’Hetauda

En la imatge es pot veure el meu pare, Ziad, que va descobrir la seva passió per les bicicletes l’any 1982. Va començar llogant-ne, però aviat va decidir dedicar-se a vendre’n i reparar-ne, trobant-hi la seva veritable vocació. El 1985 va obrir la seva primera botiga, que amb esforç i constància es va convertir en un negoci reconegut. La gent va començar a anomenar-lo “Abu Miel”, símbol de la seva dedicació i mestria.

La guerra de Nahr Al-Bared, l’any 2007, va destruir tot el que havia construït, però el meu pare no es va rendir. Es va traslladar al Bekaa, va començar des de zero i més tard va tornar a Al-Abdeh, on va reobrir una petita botiga. Malgrat les dificultats i els seus problemes de salut, va continuar treballant amb la mateixa passió de sempre. Amb el temps, va ensenyar l’ofici als meus germans, que avui continuen el seu llegat amb orgull. L’any 2015 va tornar a la seva antiga botiga, renovada i enfortida per l’experiència.

Autora: Hiba Ziad Al-Sweidan|ONG AIDA

La vellesa a peu de carrer, pidolant engrunes de bellesa i dignitat.

La imatge mostra una dona gran que es va desdibuixant, al marge d’un carrer fred i anònim. El cos encongit, cobert amb roba fosca i un mocador que li oculta el rostre, desprèn cansament i una lluita silenciosa per mantenir-se. Espera algun gest que li recordi que encara forma part del món.

La vellesa al carrer és una ferida profunda: no és només manca de recursos, és la pèrdua de dignitat reconeguda. Aquesta escena revela vulnerabilitat, però també resistència, i ens recorda que cada figura invisible té una història i un dret intacte a la humanitat.

Autor: Quico Manyós de Balanzó | Fundació Centre Obert Heura Gràcia

Al mercat de Diaobé, al sud de Senegal, desenes de dones omplen cada dimecres les parades amb galledes de tomàquets madurs. Els colors vius dels vestits i dels fruits evoquen abundància i harmonia. Cada tomàquet representa hores de treball als horts familiars o als perímetres comunitaris, on dones d’agrupacions i cooperatives hi dediquen llargues jornades sota el sol.

Però darrera d’aquesta imatge aparentment de prosperitat,  la imatge amaga una altra realitat: totes venen el mateix producte. La manca de diversificació i d’accés als mercats de transformació o comercialització fa que els ingressos siguin baixos i inestables. Les hores al mercat s’allarguen de sol a sol, i els guanys, sovint, no superen els tres o cinc euros al dia.

Aquesta escena quotidiana parla de resiliència, però també reflexa la necessitat de promoure la diversificació, la formació i l’accés equitatiu als recursos.

Autora: Mònica Solé de la Llera | Fundació Guné 

Presa a Hetauda, a l’Asha School, escola d’educació especial amb 90 nens i nenes amb discapacitat intel·lectual que pertany a la ONG Família d’Hetauda, la fotografia mostra la força de l’educació com a eina d’inclusió, dignitat i superació.
Aquest projecte garanteix el dret a l’educació i lluita per la igualtat d’oportunitats per a tots els infants, especialment aquells amb discapacitat intel·lectual o dificultats d’aprenentatge.
També posa en relleu la tasca de les dones treballadores nepaleses, com la mestra de la imatge. En un país on moltes dones no tenen accés al mercat laboral formal, l’escola esdevé un espai d’oportunitat i independència. Família d’Hetauda ofereix feina i formació a més de 50 dones de la comunitat, convertint l’educació no només en un dret per als infants, sinó també en una via d’apoderament per a les dones que els acompanyen.

Autora: Alicia Egido García | Família d’Hetauda

Quan marxa el sol i sembla que la feina al Rebost Solidari ja s’ha acabat encara queda un equip a dins, són l’equip de reposició del vespre, que fan una feina sovint molt invisible però fonamental perquè al matí el Rebost es desperti ple de productes per quan arriben les persones que atenem.

Autora: Laia Roy | Gràcia Participa

La fotografia mostra un desig i alhora una reafirmació dels carrers de la ciutat, en concret dels carrers del barri de gracia de Barcelona, com a espais de joc, de diversió, a on els infants puguin trobar-se i gaudir dels seus jocs en un entorn conegut i proper a les seves llars. Alhora, la imatge esdevé una reivindicació de tornar al passat, d’apropament als carrers dels pobles, on les famílies i els seus infants es troben, es relacionen i gaudeixen plegats.

Autora: Olga Ordás Calvo  | Fundació Maria Raventós

Ulls d’un avi que respira agraïment i pot abraçar els seus nets i netes lluny de l’orfenat, seguir teixint tribu i mantenir viva la història d’una família que no es trenca i es fa gran. GhanABC vetlla perquè aquests infants puguin seguir els seus estudis i la seva vida al costat dels seus.

Autora: Laura Battestini Farré | GhanABC

L’Asmáa, una nena sahrauí acollida per una família catalana de Gràcia durant l’estiu, descobreix l’encís verd de Galícia durant les vacances. Lluny de la duresa del desert i del seu camp de refugiats, gaudeix d’un estiu ple de llibertat, descoberta d’un món oposat al seu i moltes experiències de “primera vegada”.

El contrast de cultures l’omple de curiositat, però s’hi adapta amb una naturalitat sorprenent. Amb la família d’acollida, construeix vivències que li regalen una pausa de pau i felicitat, símbol del què significa Vacances en Pau.

Autora: Montse Corredoira Corredoira | Gràcia amb el Sàhara

Els tancs d’aigua per recollir i emmagatzemar aigua de pluja que, gràcies a les aportacions de totes les sòcies de SOS3 Barcelona, hem instal·lat a diferents poblats de l’Illa de Malaita, suposen una millora de la qualitat de vida de les comunitats que hi tenen accés. La possibilitat de disposar d’aigua potable i neta per beure i per rentar-se és la raó més evident, però sovint ens oblidem de tot el que suposa un subministrament continu d’aigua.

El tanc d’aigua del poblat de Fatakalua-Fote ha permès que joves com l’Ian Defeni (a la imatge) puguin desenvolupar una professió artística com la serigrafia.

Sense aigua no pot rentar els estris i marcs de serigrafia un cop emprats per a l’estampació dels seus dissenys. Si la pintura s’asseca a la malla serigràfica (sovint una mosquitera), aquesta queda inservible. Recuperar els marcs per tornar a estampar els dissenys, canviar de color, fer proves sense por a equivocar-se, o reutilitzar-los per altres encàrrecs, suposa, a més d’un estalvi de temps i recursos molt important, la possibilitat d’acceptar encàrrecs periòdics d’escoles i altres entitats de l’illa que necessiten uniformes escolars amb el logotip, samarretes pels clubs de futbol, o cartells i pancartes per a esdeveniments de la comunitat i de l’església.

Autor: Javier Jiménez Prat | Associació SOS3 BARCELONA

L’Escola Parameswar celebra l’aniversari del seu impulsor, Father John, que ens va animar a fer possible la creació d’una escola de secundària enmig de l’entorn rural de Tamil Nadu, el 1998, fent-nos partícips del seu projecte educatiu per escolaritzar la població infantil de la zona.

Autora: Anneke Mary Oliver | AJUTSI

És un crit silenciós en un banc fred, una persona sense llar hi descansa com pot, amb una manta que és més frontera que protecció. La grisor  accentua la duresa del paisatge urbà, com si la ciutat hagués oblidat que dins d’aquell cos hi ha una vida, una història, una ferida.

El banc, refugi precari i indigne. Ningú s’atura, ningú pregunta, ningú ofereix calor. Els edificis de vidre impenetrables, reflecteixen la distància entre la comoditat dels qui passen i la vulnerabilitat dels qui hi queden.

No és que aquesta persona sigui invisible, és que la societat ha escollit no mirar. I és aquesta mirada absent la que fa més mal.

Autor: Quico Manyós de Balanzó | Fundació Centre Obert Heura

En un hort comunitari de la regió de Kolda (Senegal), una agrupació de dones es reuneix per parlar sobre la gestió col·lectiva de l’espai.

Abans, totes elles depenien econòmicament dels seus marits. Avui, gràcies al treball compartit i al suport de la Fundació Guné, són dones amb autonomia econòmica, accés legal a terres de cultiu, coneixements agroecològics i la capacitat de generar ingressos propis. Alimenten les seves famílies amb productes locals i ecològics i prenen la paraula en els espais comunitaris.

Aquesta fotografia reflecteix la força d’unes dones que, en un context de desigualtats estructurals, troben en el col·lectiu una eina per defensar els seus drets i transformar la seva realitat. L’hort es converteix en un espai de justícia, dignitat i futur.

Autora: Mònica Solé de la Llera | Fundació Guné 

“Sense papers ni asil, però tampoc ens deixen marxar”, diu Adil, un jove de 20 anys que va abandonar el Sudan després de l’esclat de la guerra, amb la intenció d’arribar a Anglaterra. Des de fa uns dies, viu en un petit assentament als afores de Calais: una desena de tendes, envoltades de fang i arbres, succedània d’un camp desallotjat fa uns anys anomenat “Old Lidl”. Entre els habitants hi ha joves com Adil o en Abdouras —també de 20 anys— que, tot i haver sol·licitat l’asil fa mesos, no han rebut resposta.

Autora: Joanna Chichelnitzky Pinto
https://fotomovimiento.org

Ksitish va créixer enfrontant-se a la invisibilitat que viuen molts joves amb discapacitat intel·lectual al Nepal. Va començar a l’Asha School ben petit i després, gràcies als tallers ocupacionals de la ONG Família d’Hetauda, va descobrir les seves capacitats i va rebre formació pràctica que li va obrir noves oportunitats.
El 2023, la seva vida va fer un gran pas endavant en convertir-se en el primer jove amb discapacitat intel·lectual contractat com a assistent de magisteri a una escola de Kathmandú. Avui, Ksitish és un exemple de constància, sensibilitat i confiança, i inspira als infants amb qui treballa cada dia.
A més, ha desenvolupat un gran talent per la pintura, creant obres plenes de color i orgull que transmeten esperança a tota la comunitat educativa. La seva història mostra com l’educació i l’art poden obrir espais reals de reconeixement, dignitat i transformació personal.

Autora: Alicia Egido García | Família d’Hetauda

No tothom pot venir caminant al Rebost a buscar el seu menjar, però totes les veïnes del barri tenen dret a tenir un plat a taula, per tant si la gent no pot arribar al Rebost el Rebost arriba a la gent, tot això gràcies a l’equip de domicilis que un cop a la setmana porta el menjar a domicili a qui ho necessita.

Autora: Francesca Vidal | Gràcia Participa

L’ infant té dret a créixer segur i a ser acompanyat. Té dret a expressar-se lliurement i a ser escoltat.  Respectem el seus drets. Per una infància protegida, ara i sempre.

A la Fundació Maria Raventós, acollim dones joves i mares en situació d’exclusió social. Les acompanyem de forma personalitzada, perquè puguin ser dones autònomes, potenciant el seu apoderament personal, la seva capacitació i enfortint els vincles amb la seva xarxa de suport. Així aconsegueixen sortir de la seva situació de vulnerabilitat, no perpetuar el cercle d’exclusió social en els seus infants i construir un nou futur per a elles i els seus fills i filles.

Autora: Beatriz Langa Castaño | Fundació Maria Raventós

La Casa Comuna de GhanABC és un refugi i un lloc de trobada per als infants de GhanABC, on la Naomi els acull com una segona mare i s’hi poden quedar a viure. Aquest espai es converteix en punt de trobada, un lloc segur i ple de vida amb jocs i moments compartits. A la foto, tres infants enlluernats pel mòbil d’una voluntària…, però amb la pilota als peus.

Autora: Mireia Curell Aguilà | GhanABC

La haima sahrauí als campaments de refugiats del desert és símbol de resistència convertida en llar. Aquí, el poble sahrauí continua esperant —amb dignitat i esperança— una resolució pacífica del conflicte que els va obligar a deixar la seva terra. Enmig d’un desert implacable, han sabut adaptar-se per sobreviure, però mai han deixat de lluitar per allò que és seu: el retorn al seu territori i el dret a viure en llibertat.

Autora: Montse Corredoira Corredoira | Gràcia amb el Sàhara

Les calçotades són oci i cultura. Ens agermanen mentre gaudim d’un plaer culinari. I aquesta va ser la primera calçotada després de dos anys de pandèmia i de no poder gaudir del lleure, ni dels amics ni de la vida tal com l’entenem. El somriure del Roger deixa ben clares les sensacions d’aquell dissabte d’abril on 20 joves de Ludàlia es van tornar a ajuntar per, simplement, celebrar la vida.

Autor: Albert Selva Comadran | Associació Ludàlia